Llibres > Història, Biografia

Els frares caputxins de Catalunya: de la segona República a la postguerra

Fra Valentí Serra de Manresa

Col·lectània Sant Pacià, Facultat de Teologia de Catalunya

Barcelona, 2014

372 pàg.

 

image-d86bc2fbaa906d2e7cc7ead9672f089dNo hi ha dubte que el desig de la major part dels lectors davant aquest llibre serà sobretot el de trobar-hi dades per a una història detallada dels efectes de la situació social i política espanyola en les persones, les cases i les activitats dels caputxins de Catalunya en el període que comprèn la República, el temps de la guerra i la postguerra, i concretament allò que té més relació amb la persecució religiosa que es va desfermar en l’Espanya d’aquells anys. Certament que hi trobarà el que hi busca.

Però també s’ha d’agrair a l’autor molt més: el fet d’haver sabut integrar el resultat d’aquesta investigació en un marc més ampli, i d’un gran interès històric: el de les característiques de la vida sociopolítica i religiosa d’aquells anys, de Catalunya i de totes les terres ibèriques, on –llevat del País Basc– es va produir aquella persecució.

Pel que fa al primer tema, el treball és exhaustiu. Hi ha estadístiques i xifres globals, però també es pot trobar tot el que afecta a les persones singulars, i als edificis i activitats: esglésies o convents. L’autor ha pogut servir-se de nombrosos elements dels arxius i de tota mena de testimonis, llarg i curts, sobretot de frares, que reflecteixen la varietat de les persones. Així, el P. Josep de Besalú, ministre provincial en aquella època, o el P. Antoni M. de Barcelona, que s’expressa de manera clara i abundant sobre el tema, des de l’exili, o tants d’altres que refereixen els seus records.

Dels 204 frares que formaven part de la província, 148 estaven repartits en 10 convents de Catalunya i Balears, 54 eren a les missions i dos a l’estranger. Van ser 35 els occits in odium fidei, i tenint en compte altres morts o desapareguts, al final de la guerra en restaven 141. La major part del convents foren destruïts o quedaren en males condicions. Diu l’autor que en aquella prova “ni un sol caputxí havia flaquejat en la fe”. Hi ha detalls molt edificants de l’ajuda que van prestar molts fidels, de manera especial les famílies de terciaris, amb risc de la vida, en els moments més difícils. I es recorda també amb detall com, arribada la pau o el final de les hostilitats, es van normalitzar les xifres de religiosos, d’alumnes de les escoles, o dels col·laboradors (pp. 87 i 161).

En la completa i detallada descripció que es fa del context i, amb això, de les motivacions de les persones i de la gènesi d’aquelles situacions i de les causes dels fets, jo hi vull buscar, no tant les conclusions que reflecteixin la posició de l’autor, és a dir, que vulgui oferir una síntesi dels elements que ell ha investigat, sinó una selecció de les experiències i de les reflexions d’autors diversos, d’historiadors de variades tendències o diferents matisos: Miquel Batllori, Josep Massot o Francesc Martí Gilabert i Vicent Càrcel Ortí.

El valor del treball, que així es presenta amb una major objectivitat, sovint rau en el fet de recollir elements molt diversos i, entre ells, estudis d’altres. I hom hi vol veure la feina de seleccionar els especialistes, de recollir els textos, tot establint l’ordre amb què es presenten, i no serà necessàriament la de qualificar-los i fer-los seus. Tanmateix, és fàcil copsar el seu pensament, encara que no sempre s’hagi de buscar de forma expressa, però sí per indicis: pels criteris que hagi seguit per a la selecció dels testimonis, per la confiança que li mereixen, per l’ordre en què es presenten, pel to, variat, que caracteritza uns i altres. I en aquest cas, ja n’hi ha prou així, amb les dades i les interpretacions més apreciables, ja que són qüestions encara obertes, i no ha de ser la finalitat d’un treball com aquest cloure-les, i encara més si són directament polítiques –tant si es refereixen als qui manaven en la República o en la Generalitat, com a les concretes influències que venien de Moscou, i a les persones, ideologies o societats que poguessin estar a l’ombra, o darrere de les persones o d’alguns partits.

També pensem que no es proposa entrar a fons en alguns fets concrets, encara no del tot estudiats, que no formen part directament del tema del llibre, com l’actitud del ministre republicà Irujo, que proposà algunes vies per arribar a una certa normalització del culte cap al final de la guerra, ni a la misteriosa mort del bisbe Irurita, tema al qual al·ludeix de passada i així també quant als qui vingueren després, i més si es refereixen a persones encara vives que hagin tingut relació amb els protagonistes de fets passats.

Ara bé, sobretot si es tracta de coses positives, de detalls d’humanitat, es recullen sovint dades estimables. Així, quan dues germanes del president Companys que vivien al carrer de Trafalgar, van gestionar l’obtenció d’un passaport per a un frare del convent de l’Ajuda, el P. Joan d’Ordal, i així va poder sortir per Port-Bou (p. 122), o quan es donen les altes xifres de les intervencions del Conseller de Governació de la Generalitat, l’aranès Josep Maria Espanya o del de Cultura, Ventura Gassol, i es calcula que foren uns 6.300 els eclesiàstics, entre sacerdots, religiosos i religioses, els qui van ser evacuats en vaixells francesos i italians, gràcies a aquests dos personatges (p. 97).

I encara que no en dubtàvem, fra Valentí ja ha donat paraula, el dia de la presentació del llibre, davant de molts testimonis que omplien l’Aula Magna del Seminari, i de les autoritats –les de l’Orde i les de la Facultat–, que hi haurà continuació: l’època de l’aplicació del Concili Vaticà II. Que Déu li continuï donant encert, salut i llarga vida per tirar endavant la feina.

Ferran Blasi Birbe

Tornar a la revista nº48-49

Valora aquest llibre

Fitxa tècnica

  • Títol:
  • Autor:
  • Editorial:
  • Idioma:
  • Pàgines:
  • Any:
  • Títol original:
  • Qualificació: (Valoració)
  • 28 juliol 2014
  • Temes d'Avui
  • Història, Biografia

Comparteix aquesta entrada