Portada > Més vistos

El Dios de los ateos

Carlos A. Marmelada

Stella Maris

Barcelona, 2014

316 pàg.

image-2590436c4107600484cd357c13fd9d83Carlos A. Marmelada, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació i amb una llarga experiència docent, introdueix directament al lector sobre quin és l’objectiu del seu treball: mirar de donar una explicació del fenomen de l’ateisme en el món occidental.

I, amb aquesta finalitat, estableix tres passos: a) analitzar les característiques d’aquest ateisme en la cultura occidental europea; b) estudiar l’origen històric de l’ateisme contemporani; i c) exposar els principals arguments dels pensadors ateus més significatius, tot fent-ne també una anàlisi crítica. Finalment, proposa «algunes claus que permetin establir un diàleg sincer i honest entre la fe cristiana i l’ateisme actual, que facilitin la nova recristianització d’Europa» (Introducció, p.13).

L’autor, després d’una primera aproximació al tema de l’estudi, resumeix així la situació en què es troba la qüestió de l’existència o inexistència de Déu, al segle XX: «(…) es pot afirmar que la qüestió de l’existència o inexistència de Déu és la més important que es pot plantejar una persona al llarg de la seva vida. Ara bé, malgrat això, són cada cop més nombroses les persones que viuen en allò que podríem anomenar l’absència de Déu» (p.26-27). I situa el nucli del problema en el creixement de l’indiferentisme religiós, l’agnosticisme i l’ateisme pràctic de tota mena. La cultura occidental ha caigut en l’oblit de Déu.

Acaba la primera part presentant, com una causa fonamental de la crisi del coneixement de l’existència de Déu, l’ «oblit de l’ésser», expressió que utilitza Heidegger en la seva reflexió sobre l’estat de la metafísica occidental. Dóna una importància decisiva a quina és la noció d’ésser que sostenen els filòsofs d’aquests temps, i afirma, en conseqüència: «Tal com mostrarem al llarg del llibre, el Déu que atacaran i refusaran els filòsofs més importants del segle XIX i XX serà l’errònia caracterització de Déu feta per Spinoza, Kant i, especialment, Hegel, a partir d’un concepte molt peculiar d’allò que és l’ésser» (p.29).

En aquest context, remarca la diferència fonamental entre el concepte tomista d’ésser com a acte subsistent –Déu és l’Esse Subsistens–, i el que manegen aquests autors, que és una ontoteologia, és a dir, un plantejament filosòfic que entén Déu com a ens, ens perfectíssim, ens realíssim, però, en tot cas, només un altre ens, encara que la seva presència sigui infinita. Aquesta manera de definir Déu com a ens infinit es mourà sempre dins de la concepció racionalista-idealista que inicia Descartes.

A la segona part, se centra a analitzar el fenomen de l’indiferentisme, com la postura on haurien anat a parar l’ateisme i el materialisme en les seves versions teòrica i pràctica: «Avui en dia, el problema no és tant l’ateisme, entès en el sentit d’una decisió ferma de refús de Déu, com la manca d’ideals, l’escepticisme i la increença pràctica, juntament amb la indiferència religiosa» (p. 51; citació del Secretariat per als no creients: Fe i ateisme en el món, p. 269). Amb una altra citació del mateix document, insisteix en aquesta afirmació: «Possiblement, el problema més gran no és l’ateisme com a visió del món, sinó un escepticisme difús i generalitzat. Hi ha menys hostilitat cap a l’Església, però augmenta l’indiferentisme religiós» (ibid., p. 270).

En una extensa tercera part, l’obra se centra a exposar detalladament la postura sobre l’existència i naturalesa de Déu dels pensadors més importants, en un recorregut que parteix del segle XVII i arriba fins al segle XX: «Encara que els orígens de l’ateisme contemporani ja es poden resseguir en el nominalisme de Guillem d’Ockham, la base teòrica arrenca amb el gir subjectivista que adopta la filosofia racionalista a partir del seu naixement a mitjans del segle XVII» (p. 77).

Efectivament: a partir de Descartes, el pensament filosòfic quedarà reclòs en la immanència del pensament, del jo. I buscarà construir una realitat formada únicament per les idees del subjecte. Dins d’aquest plantejament racionalista-immanentista, tant l’existència com l’ésser de Déu passaran a ser una elaboració conceptual, dependran de la seva coherència lògica, seran un constructo mental.

L’autor analitza detalladament el racionalisme de Descartes, també s’atura en el panteisme de Spinoza, i estudia l’empirisme de Hume. L’anàlisi més extensa és, probablement, la que dedica a l’idealisme de Kant. Comenta breument Hegel, i se centra en el marxisme: Feuerbach i, sobretot, Marx, del qui fa també una anàlisi acurada.

Un intent de resum –conscients de la seva simplificació, però per tal d’acostar-nos a una visió de conjunt, sobre la manera d’entendre Déu que tenen els filòsofs citats–, aniria des de la negació de la seva realitat per part del materialisme i, especialment, el de tipus marxista (Déu seria una projecció sublimada de l’essència de l’home), fins a la concepció de Déu com a l’Ens perfectíssim com a causa sui, al qual hem d’atribuir necessàriament l’existència, com una perfecció pròpia de la seva essència.

També està molt elaborat el seu estudi del pensament de Nietzsche. En aquest autor, a diferència dels pensadors anteriors, no hi trobem una argumentació conceptual en relació amb Déu i la seva existència. La característica pròpia del plantejament de Nietzsche és la seva afirmació vitalista, voluntarista: «Per a Nietzsche, els arguments no només no tenen valor sinó que arriben a ser inútils, perquè allò que interessa les altres persones no és l’argumentació, sinó les actituds vitals: ‘Els homes prefereixen postures a escoltar arguments’» (p. 167; Nietzsche, F. W.: L’Anticrist; op. cit., p. 94).

És ben coneguda l’expressió de Nietzsche: «Déu ha mort». Per ell, Déu ha de morir, perquè és incompatible amb l’existència de l’home nou, que seria autor de la seva pròpia existència, creador autònom dels valors –del bé i del mal– i senyor absolut d’ell mateix i del seu destí. Aquesta transmutació es fonamenta –segons Nietzsche– en la voluntat de poder: «En desaparèixer el déu cristià com a base metafísica dels valors morals de la societat occidental, es produeix una inevitable crisi de fonaments, que finalment els ensorra. Cal, doncs, fer una transvaloració, però qui ha de posar ara els valors és l’home mateix. D’aquesta manera, l’home es converteix en creador de valors i així assumeix l’autoria de la projecció i realització de la Història. La font última de la qual es nodreix la creació humana dels valors és, per a Nietzsche, la voluntat de poder» (p. 179).

En acabat, passa a estudiar l’ateisme existencialista de Sartre i Camus. El primer, de manera semblant al pensament idealista, construeix també un edifici artificiós, que serveixi per argumentar allò que ha establert com un a priori fonamental: negar l’existència d’un Déu creador i, per tant, d’un Ésser que pugui establir unes regles, que em pugui reclamar responsabilitat sobre la meva existència, sobre els meus actes, sobre la meva llibertat. És il·lustrativa aquesta anècdota de la seva infantesa: «Havia jugat amb uns llumins i havia cremat una catifa petita. Intentava arreglar aquella malifeta quan, de cop i volta, Déu em va veure, vaig sentir la Seva mirada a l’interior del meu cap i a les mans; vaig fer unes quantes voltes per la cambra de bany, esfereïdorament visible, com un blanc viu. Em va salvar la indignació; em vaig enfurismar contra aquella grollera indiscreció, vaig blasfemar, vaig dir com el meu avi: ‘Maleït sigui Déu, maleït sigui Déu, maleït sigui Déu’. Ja no em va tornar a mirar mai més» (p. 205).

D’altra banda, de manera contradictòria, al mateix temps que afirma que l’existència és absurda, perquè l’home és un ésser abocat al no-res, Sartre sosté que la seva doctrina és un humanisme optimista, perquè el destí de l’home el posa ell mateix: «L’optimisme sartrià es troba en el fet que l’única esperança que pot tenir l’home és l’execució del seu propi obrar realitzat amb llibertat absoluta i tenint com a fi últim el seu propi ésser» (p. 195).

En Camus, hi destaquen dos trets fonamentals: «la naturalesa volitiva i indiferentista del seu ateisme» i la seva indiferència davant dels diversos aspectes de l’existència, que es completa amb la indiferència davant Déu, i fins i tot el refús, quan no pot suportar el pensament d’un Déu bo que permet el patiment dels innocents.

Tot seguit, l’autor estudiarà l’agnosticisme de Popper, per presentar l’exemple d’una postura que ha resultat paradigmàtica: la negació de la possibilitat d’afirmar l’existència de Déu, des del supòsit que l’única forma de racionalitat que ens proporciona un coneixement objectiu de la realitat és la ciència. Per a Popper, no hi ha veritats absolutes que puguin ser assolibles per la ciència; només, veritats provisionals, un coneixement objectiu que sempre s’haurà d’anar perfeccionant.

Finalment, a la quarta part, tracta l’existència de Déu i el problema del mal. Continua el desenvolupament clàssic del tema, que contempla el mal com la manca d’un bé degut. Mostra que és precisament l’existència del mal allò que demostra l’existència de Déu: «Si Déu existeix, d’on vénen els mals? La resposta és, però, la contrària: Si el mal existeix, Déu existeix. No hi ha mal sense bé, la privació del qual és el mal. I, sense Déu, aquest bé no existiria» (p. 254; St. Tomàs d’A.: Summa Contra Gentiles; III, 71). I, tot seguit, passa a desenvolupar la resposta a la dificultat d’acceptar que un Déu bo permeti l’existència del patiment. L’existència del mal moral resulta un misteri inescrutable per a la simple raó humana, que només s’il·lumina amb la revelació sobrenatural. L’autor comentarà detalladament la doctrina cristiana del pecat original, i les consideracions que ha anat desenvolupant el pensament cristià, sota la llum de la revelació, per apropar-se a la seva comprensió i conseqüències en la vida de l’home i, especialment, en la vida cristiana.

Finalment, tal com ens anunciava en la introducció, hi afegeix una cinquena part amb el títol ‘El diàleg amb l’ateisme actual’. Se centra en tres apartats: el primer és una anàlisi detallada del concepte de llibertat de la modernitat, perquè «una de les característiques que defineixen el pensament modern és la preocupació creixent per la reflexió sobre la llibertat» (p. 276), un aspecte que és contrastat amb la noció cristiana de llibertat.

Un segon apartat, que dedica al tema de la indiferència religiosa (de la qual ja havia parlat a la segona part), també de manera extensa, i, com a colofó, un tercer que titula ‘Claus per a la Nova Evangelització’.

En resum, com el mateix autor indica en la introducció, el llibre és un repàs –exposició i anàlisi crítica– de les grans línies del pensament modern sobre la possibilitat i fonament de l’existència de Déu, realitzat detalladament, amb claredat i rigor, de manera que proporciona un coneixement ordenat i prou profund del tema.

Ferran Rodríguez

Tornar a la revista nº50

Valora aquest llibre

Fitxa tècnica

  • Títol:
  • Autor:
  • Editorial:
  • Idioma:
  • Pàgines:
  • Any:
  • Títol original:
  • Qualificació: (Valoració)
  • 17 novembre 2014
  • Ferran Rodríguez
  • Més vistos

Comparteix aquesta entrada