Llibres > Pensament

Sobre Dios y el mundo

R. Spaemann

Ediciones Palabra

Madrid 2014

394 pàg.

 

El filòsof alemany Robert Spaemann ens regala les seves memòries. Amb el títol Sobre Dios y el mundo, i en forma de diàleg amb el periodista Stephan Sattler, Spaemann ens obre la seva intimitat personal i el seu pensament filosòfic. En el text –de fàcil lectura malgrat els problemes filosòfics que es van desvetllant–, es conjunten d’una manera harmònica, la biografia personal amb les grans idees del pensador alemany. En aquest sentit, com el mateix Sattler comenta, es tracta d’una bona introducció al pensament de Spaemann.

Es descobreix un pensador que creu en la filosofia, no només com a ensenyament acadèmic a l’escola i a la Universitat, sinó com a forma de vida i passió sincera pel coneixement. Parla sense emprar tecnicismes que dificulten l’accés «ingenu i culte» a la Veritat. Té la gràcia d’endinsar-te d’una manera senzilla (el que anomena la intentio recta) en els grans problemes de la filosofia, oferint el seu inici de resposta –que ha pogut desenvolupar al llarg de les seves diverses obres filosòfiques.

Crida l’atenció la seva capacitat d’oferir grans síntesis d’autors i de qüestions, fruit de la maduresa del temps i de la perspectiva de tota una vida compromesa amb la filosofia. És el do del savi. I la saviesa, es vulgui o no, és el fruit madur de la vellesa i de l’experiència intensa que s’elabora amb el temps en l’esperit. Spaemann ha arribat a la “claridad, toda la que he podido lograr en las respuestas, pero, en todo caso, claridad en las preguntas” (la seva darrera resposta). La filosofia ajuda a engendrar homes i dones més clarividents i lliures davant dels enigmes de l’existència i les circumstàncies de la vida.

L’obra va recorrent les diverses etapes de la vida de Spaemann: des dels records d’infància, passant per la seva convulsa –i bèl·lica– joventut, fins als seus estudis filosòfics a la Universitat de Münster, on troba la confiança i el mestratge del gran Joachim Ritter –gran crític de la modernitat il·lustrada per la seva desharmonia–, a qui manifesta una profunda veneració. Més endavant, presentarà la seva tesi doctoral sobre De Bonald –tradicionalisme o progressisme?. I, a partir d’aquí, recorrerà grans càtedres universitàries, començant per Münster, passant per Stuttgart i Heidelberg, i acabant a München.

Al llarg de la seva vida, coneix autors molt diversos, i es va interessant per temes també diversos, encara que connectats entre ells. Destaquen autors com Plató –és un enamorat dels seus diàlegs–, Aristòtil –queda fascinat per la seva doctrina teleològica dels organismes vius–, Tomàs d’Aquino –a qui coneix amb profunditat com a teòleg i filòsof–, Leibniz –a qui reconeix l’esforç per trobar l’harmonia del sistema–, Kant –de qui destaca la seva Crítica del judici–, Jean Jacques Rousseau –un pensador modern i pragmàtic–, Hegel –l’erudit de qui és especialista el seu mestre Ritter–, Nietzsche –sobre qui retorna constantment com a arcà de la filosofia moderna–, Lévi Strauss –a qui valora l’esforç intel·lectual de la seva obra Dret natural i història–, i Whitehead –a qui considera el darrer gran metafísic del S. XX amb la seva obra Process and Reality.

Spaemann té la capacitat dels grans esperits: captar la consciència de l’època. Quan comença com a professor a la Universitat de Münster, escriu una obra curiosa –i que frega la teologia– sobre el debat entre dos bisbes catòlics del s. XVII i la seva visió de la mística. D’una banda, Fénelon, que defensa l’amor pur i desinteressat a Déu. I, de l’altra, Bossuet, que no renuncia a la felicitat humana com a mediació necessària per elevar-nos cap a Déu.

Però, aquest debat permet comprendre el drama de la modernitat? Antropocentrisme o teocentrisme? Com podem comprendre a fons l’home i la seva existència temporal i finita? Com és possible fer el pas de l’home a Déu? Què comporta un humanisme sense Déu –ateu? Cal sacrificar l’home en la seva metamorfosi radical d’adorador de Déu? Autors com Feuerbach i Nietzsche es troben justament en aquest dilema especialment modern.

Com poden veure, es tracta d’un debat apassionant, en el qual Spaemann va oferint la seva visió i la seva resposta, encara que sempre limitada i oberta a la continuïtat i aprofundiment en el progrés de la gran tradició filosòfica. Resulten especialment interessants les seves aportacions específiques: l’estructura teleològica immanent de la naturalesa humana –no només orgànica sinó també espiritual–; la seva visió ètica antiutilitarista que pregona una visió forta de la persona com a origen de l’acció, i de l’acció que concentra a la persona i manifesta en si mateixa –intrínsecament– la moralitat de l’acció; i la seva filosofia de les persones que posseeixen una naturalesa comuna (endins) i que es manifesten (enfora) a través de les seves capacitats, com són el perdó i la promesa... Realment interessant.

Spaemann és un rigorós pensador catòlic, que va participar a les converses intel·lectuals a Castelgandolfo amb el Papa Joan Pau II. Com a filòsof, és crític amb certs plantejaments teològics desarrelats del veritable debat racional, i alhora té una cura admirable per reflexionar amb rigor sense obviar res i reconeixent alhora la viva influència de la fe en el seu pensament.

Al final de l’obra, ens ofereix una interessant conferència pòstuma de l’autor titulada Los dos intereses de la razón, que recull molt bé l’itinerari del seu pensament. També trobem una selecció bibliogràfica de les principals obres de Robert Spaemann. Un filòsof contemporani digne de ser conegut.

Ignasi Fuster Camp

Tornar a la revista nº50

Valora aquest llibre

Fitxa tècnica

  • Títol:
  • Autor:
  • Editorial:
  • Idioma:
  • Pàgines:
  • Any:
  • Títol original:
  • Qualificació: (Valoració)
  • 18 octubre 2014
  • Joaquín González-Llanos
  • Pensament

Comparteix aquesta entrada