Llibres > Teologia

60 preguntas sobre ciencia y fe respondidas por 26 profesores de Universidad

Francisco José Soler Gil y Manuel Alfonseca, Eds.

Stella Maris

Barcelona, 2014

416 pàg.

image-d700ddd777c2091cc1b4272776feed07Aquesta obra és sens dubte una excel·lent introducció al debat permanent entre religió i l’ateisme que es vol cualificar de cientista. El debat es nodreix d’un bon nombre de punts de conflicte que es mostren aquí en forma de qüestions, amb respostes donades per especialistes. En efecte, els 26 coautors són professors i investigadors dels camps de la filosofia, matemàtica, física, química, bioquímica, biologia, neurologia, o del periodisme científic.

En bona part de les qüestions, ens trobem amb la naturalesa i el mètode de la ciència i els seus límits. El cientista només admet la ciència com a única forma de coneixement cert, però es veu obligat a fer servir uns supòsits filosòfics i uns conceptes que superen la pròpia ciència. Entre les limitacions de les ciències, és especialment significativa la impossibilitat de la matemàtica, la base de tota la ciència física, de crear un sistema absolutament coherent a partir dels seus propis axiomes. Ens trobem també amb preguntes ben suggerents, com ara: les lleis físiques de la naturalesa són una creació de l’home? O bé formen part de l’univers? O en quina mesura ens mostren la realitat?

No hi podien faltar qüestions al voltant de l’existència de Déu, on es mostren les limitacions del coneixement que dóna la ciència, i la necessitat de la filosofia per arribar al Ser Suprem, i de la fe per arribar a un Déu personal.

Una acusació freqüent és que el cristianisme –i l’Església en particular– són contraris a la ciència. Per això s’assenyala aquí el fet històric inqüestionable que la ciència moderna neix en un ambient cristià i progressa per les contribucions de cristians. De fet, les primeres grans figures de la física van ser persones profundament cristianes, i al llarg dels segles XIX i XX es troben insignes científics reconeguts com a cristians. A més, algunes enquestes recents mostren que un nombre considerable de científics declara creure en un Déu personal.

No es podia silenciar aquí el cas Galileu i la seva condemna pel Sant Ofici, l’única ocasió de conflicte entre la ciència i les autoritats de l’Església, tot i que els mitjans de comunicació també esmenten de manera acrítica altres judicis i prohibicions de estudi de determinats temes, tot fent referència a textos que no apareixen en els decrets o actes dels concilis als quals es fa referència.

La teoria de la evolució de les espècies dóna una explicació raonable dels mecanismes que han conduït a partir d’una primera forma primitiva de vida a la varietat dels vivents a la terra, fins i tot l’espècie humana en la seva dimensió corporal. Però aquesta teoria és tinguda com a incompatible amb la fe, tant per part d’alguns ateus com per alguns cristians. Es mostra aquí que la vinculació entre materialisme i evolució no té base científica. D’altra banda, es mostren aquí també les incongruències dels anomenats creacionisme i disseny intel·ligent, dos intents d’aparença científica amb finalitat religiosa.

El naturalisme atribueix la naturalesa a les lleis de la física i la química, juntament amb l’atzar, en un període extraordinari de temps. Però aquest naturalisme no veu que l’atzar pot ser un dels elements amb què compta el Creador. A més, es recorda aquí que, a causa de les limitacions intrínseques de la ciència, el fet d’atribuir un esdeveniment a l’atzar o a un disseny no té possibilitat de demostració científica.

¿Les propietats espirituals de l’home i la seva activitat superior són senzillament un subproducte de la matèria? Es tracta d’una qüestió fonamental en la noció de l’home. Ben cert que l’activitat superior de l’home depèn de la fisiologia del sistema nerviós, però es mostra aquí la feble base científica que pretén demostrar que la ment no és més que un producte derivat de la matèria, que l’home no és lliure, que les experiències religioses estan associades a l’activació de punts determinats del cervell, o que els judicis morals i les emocions són el resultat de l’activitat cerebral.

Un altre camp de qüestions està més relacionat amb la física moderna i la cosmologia. La física quàntica trenca la visió de l’univers com un sistema físic absolutament determinat. Fets veritablement desconcertants, com ara la dualitat onda-partícula del fotó o l’electró, mostren una indeterminació en la física, que té la seva repercussió en camps tan diferents com la comprensió del cosmos o la neurociència.

Unes idees que motiven molta discussió són la sintonització fina, el multivers i l’origen de l’univers. Els físics observen que tot està regit per unes lleis universals de la física i la química, totes elles amb unes constants amb valors molt precisos. Una petita desviació d’algun aquest valors faria impossible l’univers que coneixem, amb elements químics, galàxies, planetes i que l’aigua tingui les propietats tan singulars que fan possible la vida en el planeta Terra. Això suggereix una ment creadora intel·ligent. Com a resposta, la idea del multivers postula que l’univers no seria altra cosa que un altre univers dins del nombre infinit d’universos existents, i que l’atzar hauria fet que tingués aquestes constants crítiques. El multivers, és ben clar, no respon necessàriament a una ment intel·ligent. Però què ens pot dir la ciència d’aquests altres universos? Són una pura hipòtesi, sense base experimental ni possibilitat de tenir-la.

Al primer terç del segle XX, la llei de la relativitat generalitzada mostrava que l’univers estava en expansió, i suggeria un inici. Un rus, Friedman, i un jesuïta belga, Lemaitre, van assentar les bases per a la teoria del Big Bang, o de l’àtom primordial de l’univers. Aquesta teoria ha tingut suport experimental: la detecció d’una radiació universal de fons originada en aquells primers instants. A partir d’aquells instants i amb les lleis i constants de la física, té explicació la formació de l’univers actual. Cal tenir en compte que el concepte cristià de creació seria compatible amb un univers sense inici, però no hi ha dubte que el Big Bang suggereix una creació divina en el temps. S’han presentat models teòrics per mostrar que aquell àtom primordial de Lemaitre podia no ser el primer moment, sinó una fase d’un procés etern. Altres teories han postulat una autocreació de l’univers. Es tracta de teories que no tenen cap mena de base experimental i que sovint confonen el buit amb el no-res.

Uns altres aspectes ben importants són els de l’ètica. Una finalitat de la ciència és la seva aplicació en el domini de la naturalesa, quan sol prendre el nom de tecnologia. La mentalitat més difosa és que és lícit fer tot allò que es pot fer. Entren aquí temes com l’ús de les cèl·lules mare embrionàries, i també algunes formes de tractaments basats en la manipulació genètica que resulten qüestionables èticament.

Dins dels aspectes de l’ètica es troba també tractada la defensa del medi ambient, on una explotació desconsiderada pot perjudicar el normal mecanisme de regeneració de tota la naturalesa, el manteniment de la necessària biodiversitat, o els mitjans de subsistència de poblacions menys afavorides.

En la major part de les seccions, es donen referències bibliogràfiques per a l’ampliació dels temes, però de ben segur que el lector agrairia també un índex conceptual.

Ramon Mestres Quadreny

Tornar a la revista nº50

Valora aquest llibre

Fitxa tècnica

  • Títol:
  • Autor:
  • Editorial:
  • Idioma:
  • Pàgines:
  • Any:
  • Títol original:
  • Qualificació: (Valoració)
  • 13 novembre 2014
  • Ramon Mestres Quadreny
  • Teologia

Comparteix aquesta entrada